Cardó, una mica d’història

El lloc de Cardó, referències històriques

El lloc de Cardó en els seus inicis.

Cardó, és un paratge natural que cal visitar. Hi podeu trobar tot un seguit d'antigues ermites que podeu anar recorrent.

El lloc de Cardó ja es mencionat en el segle XIII i a l’edat mitjana les referències que es tenen són com a lloc de pasturatge i d’explotació de boscos, no constant proves de que fos un nucli habitat contínuament.

No fou fins a principis del segle XVII quan l’ordre religiosa dels Carmelites obtingué els permisos per fundar-hi un monestir. El 6 d’abril de 1606 s’oficià la primera missa en una reduïda capella, que al llarg dels anys va esdevenir en un monestir.

Per la Serra de Cardó hi ha escampades onze ermites, algunes de les quals encara es poden veure en peu, malgrat l’estat ruïnós. Algunes d’ elles estan en llocs escarpats, desafinant les alçades i des de les que es poden veure gratificants mirandes.

La primera capella que es construí fou la de Sant Bernat i Sant Josep al 1611. Seguiren la de l’Àngel, Santa Teresa i l’ermita de la Columna, construïdes al 1612.

L’any 1613 es va construir la de Sant Jeroni i la del Carme. Al 1614 la de Santa Anna. Sant Onofre i Sant Joan al 1616, i la de Santa Agnès al 1622.

La de Sant Elies, la més espaiosa, es menciona per primer cop al 1673 i la de la Trinitat fou transformada amb casa de masovers. La darrera en edificar-se fou la de Sant Roc.

Cardó, la primera decadència.

La vida a Cardó va ser tranquil·la durant dos segles fins la primera desfeta durant la guerra carlina quan els frares hagueren d’abandonar-lo i refugiar-se al pobles dels voltants (Tivenys, Rasquera, Benifallet). Aquest abandó fou definitiu ja que coincidí amb el decret de desamortització del ministre Mendizàbal.

Una part de Cardó fou subhastada al 1844, l’abandó i l’espoli dispersaren les pertinences del monjos; tapissos, llibres, quadres i objectes de valor passaren a propietat privada. La majoria de llibres de la biblioteca foren cremats.

Durant un parell de dècades Cardó restà oblidat ja que les terres de conreu eren escasses i els traginers per manca de camins encarien el preu del transport de les mercaderies.

Cardó, com a balneari.

Fou al 1866 quan uns tortosins decidiren posar-hi un lloc de bany, aprofitant les propietats de les seves aigües. Del 1870 al 1890 es convertí el monestir ruïnós en un balneari.

A les darreries del segle XIX el lloc obtingué una gran fama i es varen anar obrint noves estances per acollir als membres de la petita burgesia i classe mitjana.

Cardó, al segle XX

Fou al 1899 quan Salvador Cabestany donà un nou impuls al balneari amb l’edifici de Sant Salvador. L’any 1904 s’obrí la carretera d’accés des de Rasquera fins el Balneari de Cardó, el que va fer augmentar el nombre de visitants d’arreu, aprofitant l’estació de ferrocarril de Móra la Nova.

Durant la guerra civil, el balneari fou la seu de les Brigades Internacionals, acabant la guerra com a hospital de reraguarda, coincidint amb la Batalla de l’Ebre.

L’any 1940 el balneari fou reobert pel Sr. Vinyes i Gueis, que hi invertí en el seu arranjament,  fins que l’octubre de 1965 va tancar les seves portes.

Restà en l’oblit fins l’any 1974 quan la finca fou comprada per Enric Nomen Borràs, el qual hi posà en marxa una planta embotelladora d’aigua de les Fonts del Borboll.

El 1981 canvià de propietaris i fou comprada per Nestlè S.A. El 1987 passà a Abengoa S.A. i per acabar al 1989 fou transferida a Leche Pascual, que inicià una transformació del complex industrial.

El Grupo Leche Pascual va tancar al 2007 la planta embotelladora i posteriorment es va presentar un projecte per convertir el lloc en un centre hoteler i de lleure, que finalment no es va portar a terme.

Bibliografia: Rasquera-Portell de Cosp-Balneari de Cardó-Rasquera P.R. C-80-1 Editat pel Grup Cultural Rasquerà. 1991 Diari de Tarragona.

Translate »