Trets històrics de Santa Magdalena de Mucoró
Santa Magdalena Mucoró.
Cal diferenciar dues ermites amb aquesta advocació, una al cim de la muntanya (395 metres d’altura) i una al peu, al bell mig d’unes terres en altre temps conreades, avui desapareguda, ja que fou enderrocada fa uns anys.
La primera coneguda popularment com a Santa magdalena la vella. Els mapes antics designen l’indret amb el topònim Machoro. Situada en un lloc elevat marca la fita de les comarques de la Ribera i la Castellana (ara coneguda com la Terra Alta). Els penya-segats la mostren enlairada, com una torre de vigia, que, de fet, fa poc era al seu costat. La torre serví com a telègraf òptic en temps de la carlinada.
Vistes de l’ermita que es troba al cim abans i després de la reconstrucció
Els vells deien que l’havien vist amb culte; estava enrunada des de principis del segle XIX. Predomina, en les restes existents, un arcaisme i una ruralitat excepcional. És un edifici rectangular de petites dimensions. Amb capçalera plana, és a dir no té absis, i orientada d’est a oest. Té la porta lateral al sud prop del penya-segat i amb una àmplia panoràmica sobre la vall del riu Sec, vigilant el camí natural entre les dues comarques, resseguit en tot temps per les vies de comunicació.
Les parets estan construïdes amb pedra sens desbastar i argamassa, d’un gruix remarcable, ens mostren la disposició anomenada “opus spicatum” és a dir, construcció en què es col·loquen les pedres en forma d’espiga o espina evidenciant la seua antigor, ja que aquesta mena de construir és pròpia de principis de la reconquesta. El temple seria del segle XII o potser anterior.
L’única nau del temple tenia el sostre sobre quatre arcs dels quals un està destruït ja fa molts anys: arcs en forma d’angle molt obert o de llança que arrenquen directament de terra, dits de diafragma. Sobre els arcs hi hauria un enteixinat i damunt la coberta de lloses o de teula. Entre arcada i arcada hi ha unes petites fornícules d’arc fals, particularitat que observem a la part interna de la porta, forma constructiva que recorda antigues civilitzacions com la micènica o asteca. Són d’un arcaisme sorprenent. Al segle XVIII les fornícules es revestiren amb guix molt treballat de gust barroc que protegiren petites imatges d’advocació desconeguda. Estructuralment té relació amb Sant Bartomeu de Camposines i amb Santa Magdalena de Berrús.
A la part frontal, on hi hauria l’altar, resten uns suports de fusta encastats que per la seua distribució fan pensar en un retaule gòtic desaparegut. A l’arcada immediata resta l’anella on penjaven la llàntia que cremava davant l’altar.
Les panoràmiques de l’indret i la ruralitat de l’edifici li donen un encís excepcional que molts morencs desconeixen perquè arribar-se fins aquell vestigi del nostre passat era, encara no fa massa temps, tasca afeixugosa. S’hi pot arribar pel camí de les Solanes i, si un vol, evocar el sacrifici dels vells pelegrins, per la sendera devota que puja lentament entre un paisatge singular. (Artur Cot, L’Església Parroquial de Sant Joan Baptista – 1986)
No sempre les rehabilitacions són tan encertades com hom pensa. En quan a les notes culturals del lloc, trobem aquestes, escrites en el mateix llibre:
Amb anterioritat al segle XVI coneixem poca cosa de l’ermita i els seus ermitans. Documents de l’Arxiu Capitular de Tortosa, segons el Dr. Aureli Querol, fan referència a un intent de fundació trinitària al lloc de Macoro. A principis d’aquell segle habità en aquest indret un personatge amb forta significació cultural, fomentador d’una empresa editorial notable: l’edició de la “Vida de Sta. Magdalena en Cobbles”, obra del poeta valencià Jaume Gassull i Almenar, inspirada en la “Història de la gloriosa Sta. Magdalena” de Joan Roig de Corella, en la “llegenda Àurea” de Jaume de Voràgine (s XIII) i en relats evangèlics.
El nostre ermità era fra Gabriel Pellicer, home de personalitat poc coneguda, fins avui, que caldria cercar pels nostres arxius.
Joan Fuguet Sans, en el seu llibre “Templers i Hospitalers, II” ens diu de l’endret: Segons un document, ressenyat per L. Pagarolas, fra Guerau de Clariana, lloctinent del comanador de Miravet, lliurà l’any 1299 a Bernat de Fenollar, batlle de Tortosa, el castell de Mucoró, que tenien els templers. En el document es feia inventari de tot allò de valor que hi havia a l’església de l’esmentat castell: robes, vestits, ornaments, hàbits, espelmes, una imatge de la Mare de Déu i un considerable nombre de llibres.
Si bé el document no situa geogràficament Mucoró, hi ha diverses raons que indueixen a pensar que es tracta de l’ermita de Santa Magdalena de Mucoró del terme de Móra d’Ebre. En primer lloc perquè el Temple posseïa allí una important heretat que li fou donada el 1153 per Ramon Berenguer IV juntament amb el castell de Miravet, i no hi fa referència d’altre inici templer en aquest terme. En segon lloc, perquè, entre els llibres de l’inventari, n’hi ha un relacionat amb la patrona de l’ermita, santa Magdalena (“unum puaternum officil beate Marie Magdalene cum nota et cum officio misse et cum secreta”)
El 1252 –és a dir, cent anys després de la donació als templers- Alamanda d’Entença amb assentiment del seu fill Berenguer, va cedir el lloc de Santa Magdalena de Mucoró al mestre i frares de la Santíssima Trinitat. L’existència d’aquesta comunitat explica l’abundància d’objectes religiosos en l’inventari i que, entre els llibres, n’hi hagués un relatiu a la consagració dels hàbits dels novicis. D’altra banda, no hi ha dubte que –malgrat l’establiment de la comunitat trinitària- el lloc pertanyia als templers, com ho palesa el document de l’inventari.
D’antuvi, el castell de Mucoró que posseïren els templers dins la baronia d’Entença no devia ser més que una torre de guaita. L’indret és una talaia natural de primer ordre per vigilar el recorregut de l’Ebre sobre la cubeta de Móra, que es podria comunicar òpticament amb les possessions templers de la Terra Alta que tenia al costat. És provable que Santa Magdalena fos construïda a mitjan del segle XIII, just en el moment d’establir-s’hi els trinitaris—
Després de l’inventari de 1299, no tornem a tenir notícies del lloc fins l’any 1505. en aquest moment Santa magdalena de Mucoró estava habitada per un ermità anomenat fra Gabriel Pellicer, qui, l’any 1505, feu imprimir a València el poema “La vida de Santa Magdalena en cobles” que havia escrit, l’any 1496, el cavaller Jaume Gassull.
El 1598 els trinitaris van vendre Mucoró a un metge anomenat Guillem Montagut. Aquest pretenia quedar-se amb part dels delmes i altres prestacions de Santa Magdalena de Mucoró que pertanyien a l’església de Móra d’Ebre i als parcers de les terres. Contra d’això els afectats van recórrer a la Reial Audiència, la qual va fallar al seu favor, el dia 4 de març de 1605.
L’ermita va ser abandonada el segle XVIII, car el 1743, l’ardiaca de Corbera i Paborde de la seu de Tortosa, Félix Clua deixà en testament diners per construir una ermita nova al peu de la muntanya.
La torre de guaita que tenia al costat, va ser destruïda en el segle XX per instal·lar-hi l’emissora de repetició de Ràdio Móra d’Ebre. Darrerament l’Associació Ràdio Móra d’Ebre ha dut a terme les tasques de consolidació de les restes de l’ermita.
L’ermita de Santa Magdalena de Baix.
Al peu del cingle on es troba l’ermita de Santa Magdalena de Mucoró hi ha el Mas de Santa Magdalena. Al costat del Mas hi havia una ermita que fou enderrocada, segons els propietaris, per que amenaçava ruïna.
El canonge Fèlix Clúa Montagut deixà en el seu testament al 1743 la construcció de l’ermita. L’obra fou executada pel seu hereu i nebot Marc Antoni Clúa.
Al mateix temps es va bastir la masada per l’estada temporal dels senyors i dels pagesos que conreaven les terres. El lloc escollit no fou casual, ja que ben a prop disposa d’una font natural, que mai s’ha vist seca.
L’ermita es guarní amb un gran retaule de talla, a les parets laterals es col·locaren grans pintures que el canonge tenia a la seva casa de Tortosa –en deien tapissos- sostinguts per uns excel·lents claus de grossa cabota en forma de petxina. Es col·locà una bona pica per a l’aigua beneïda de jaspi de la Cinta. La capella tenia volta de mig canó i un petit balcó de ferro que permetia seguir als senyors les cerimònies des del mas. La façana tenia la porta amb llindar rectangular, damunt hi havia una fornícula amb la imatge de la titular i tot rematat per una petita ‘espadanya’ amb la corresponent campana.
Les pintures, l’any 1936, es recolliren i guardaren a casa Montlleó (la que fou clínica del Dr. Borràs al carrer de la Barca), propietaris aleshores de la finca; incendiada durant la guerra civil, van desaparèixer per a sempre.
Es diu que a l’altar hi havia dues grans costelles de balena que havien portat uns mariners que es lliuraren d’una mort esgarrifosa en plena tempesta al mig del mar, moment en que se’ls aparegué la Santa de l’ermita de Móra per donar-los confiança.
També s’ explica una estada que hi van fer les tropes de Napoleó durant la Guerra de Francès, de les quals es deia que en les soques dels xiprers havien quedat molts noms dels soldats esculpits amb navalla. D’aquesta estada se’n deia que per les rodalies havien amagat tresors robats a les diferents esglésies dels pobles del voltant.
El Mas de Santa Magdalena, hospital de campanya de la batalla de l’Ebre
El mas actualment amenaça ruïna i a les seves parets interiors, fins fa no gaire, s’hi podien veure els dibuixos que hi havia fet els soldats que hi van estar.
El Mas tal i com es troba en l’actualitat. A la foto de la dreta es pot veure on estava l’ermita
El XV Cos d’Exèrcit, una de les principals forces republicanes que van participar a la Batalla de l’Ebre, hi van instal·lar un hospital de campanya al mas i l’ermita de Santa Magdalena. L’hospital rebia ferits, principalment, dels sectors de Gandesa i Corbera d’Ebre, i era a l’inici d’una línia d’evacuació que continuava cap a Móra d’Ebre i cap als punts sanitaris de la riba esquerra del riu.
L’ hospital va funcionar, com a mínim, durant l’agost i el setembre de 1938, i que hi va treballar personal de nacionalitats diverses; per exemple, el cirurgià barceloní Miquel Gras Artero, el metge britànic Reginald Saxton (responsable del servei de transfusió de sang) i, possiblement, el cirurgià neozelandès i comandant metge Douglas Jolly, que durant la Segona Guerra Mundial seria un referent en la medicina de guerra britànica.
En el marc de les actuacions de la Memòria Democràtica, entre el desembre de 2020 i el juliol de 2021, la Generalitat de Catalunya va dur a terme una intervenció arqueològica a la fossa del mas de Santa Magdalena i va permetre localitzar 62 rases d’inhumació darrere l’edifici. S’hi van exhumar les restes de 177 persones i és la més gran que s’ha obert mai a Catalunya. A més, es van recuperar restes d’extremitats amputades i instrumental mèdic, vestigis propis d’una fossa associada a un hospital.
Vista posterior del mas on van aperèixer les fosses. A la dreta vista de la part de davantera.
Tot el referent a l’hospital de campanya del Mas de Santa Magdalena es pot veure en el documental “La Llibreta de Doctor Gras” dirigit per Júlia Albacar, David Barreda i Andreu Pruneda. Seguint les anotacions en una llibreta, del cirurgià Miquel Gras Artero i en la que també hi figuren els noms dels soldats atesos i dels tractaments aplicats, es va aconseguir identificar el lloc on podien estar enterrats els excombatents.
Agraïm a Santi Alfonso el recull històric d’aquest article, així com algunes de les fotos que s’hi mostren.