Trets històrics de Santa Magdalena de Mucoró
Santa Magdalena Mucoró.
Cal diferenciar dues ermites amb aquesta advocació, una al cim de la muntanya (395 metres d’altura) i una al peu, al bell mig d’unes terres en altre temps conreades, avui desapareguda, ja que fou enderrocada fa uns anys.
La primera coneguda popularment com a Santa magdalena la vella. Els mapes antics designen l’indret amb el topònim Machoro. Situada en un lloc elevat marca la fita de les comarques de la Ribera i la Castellana (ara coneguda com la Terra Alta). Els penya-segats la mostren enlairada, com una torre de vigia, que, de fet, fa poc era al seu costat. La torre serví com a telègraf òptic en temps de la carlinada.
Vistes de l’ermita que es troba al cim abans i després de la reconstrucció
Els vells deien que l’havien vist amb culte; estava enrunada des de principis del segle XIX. Predomina, en les restes existents, un arcaisme i una ruralitat excepcional. És un edifici rectangular de petites dimensions. Amb capçalera plana, és a dir no té absis, i orientada d’est a oest. Té la porta lateral al sud prop del penya-segat i amb una àmplia panoràmica sobre la vall del riu Sec, vigilant el camí natural entre les dues comarques, resseguit en tot temps per les vies de comunicació.
L’ermita de baix, actualment desapareguda.
Les parets estan construïdes amb pedra sens desbastar i argamassa, d’un gruix remarcable, ens mostren la disposició anomenada “opus spicatum” és a dir, construcció en què es col·loquen les pedres en forma d’espiga o espina evidenciant la seua antigor, ja que aquesta mena de construir és pròpia de principis de la reconquesta. El temple seria del segle XII o potser anterior.
L’única nau del temple tenia el sostre sobre quatre arcs dels quals un està destruït ja fa molts anys: arcs en forma d’angle molt obert o de llança que arrenquen directament de terra, dits de diafragma. Sobre els arcs hi hauria un enteixinat i damunt la coberta de lloses o de teula. Entre arcada i arcada hi ha unes petites fornícules d’arc fals, particularitat que observem a la part interna de la porta, forma constructiva que recorda antigues civilitzacions com la micènica o asteca. Són d’un arcaisme sorprenent. Al segle XVIII les fornícules es revestiren amb guix molt treballat de gust barroc que protegiren petites imatges d’advocació desconeguda. Estructuralment té relació amb Sant Bartomeu de Camposines i amb Santa Magdalena de Berrús.
A la part frontal, on hi hauria l’altar, resten uns suports de fusta encastats que per la seua distribució fan pensar en un retaule gòtic desaparegut. A l’arcada immediata resta l’anella on penjaven la llàntia que cremava davant l’altar.
Les panoràmiques de l’indret i la ruralitat de l’edifici li donen un encís excepcional que molts morencs desconeixen perquè arribar-se fins aquell vestigi del nostre passat era, encara no fa massa temps, tasca afeixugosa. S’hi pot arribar pel camí de les Solanes i, si un vol, evocar el sacrifici dels vells pelegrins, per la sendera devota que puja lentament entre un paisatge singular. (Artur Cot, L’Església Parroquial de Sant Joan Baptista – 1986)
No sempre les rehabilitacions són tan encertades com hom pensa. En quan a les notes culturals del lloc, trobem aquestes, escrites en el mateix llibre:
Amb anterioritat al segle XVI coneixem poca cosa de l’ermita i els seus ermitans. Documents de l’Arxiu Capitular de Tortosa, segons el Dr. Aureli Querol, fan referència a un intent de fundació trinitària al lloc de Macoro. A principis d’aquell segle habità en aquest indret un personatge amb forta significació cultural, fomentador d’una empresa editorial notable: l’edició de la “Vida de Sta. Magdalena en Cobbles”, obra del poeta valencià Jaume Gassull i Almenar, inspirada en la “Història de la gloriosa Sta. Magdalena” de Joan Roig de Corella, en la “llegenda Àurea” de Jaume de Voràgine (s XIII) i en relats evangèlics.
El nostre ermità era fra Gabriel Pellicer, home de personalitat poc coneguda, fins avui, que caldria cercar pels nostres arxius.
Joan Fuguet Sans, en el seu llibre “Templers i Hospitalers, II” ens diu de l’endret: Segons un document, ressenyat per L. Pagarolas, fra Guerau de Clariana, lloctinent del comanador de Miravet, lliurà l’any 1299 a Bernat de Fenollar, batlle de Tortosa, el castell de Mucoró, que tenien els templers. En el document es feia inventari de tot allò de valor que hi havia a l’església de l’esmentat castell: robes, vestits, ornaments, hàbits, espelmes, una imatge de la Mare de Déu i un considerable nombre de llibres.
Si bé el document no situa geogràficament Mucoró, hi ha diverses raons que indueixen a pensar que es tracta de l’ermita de Santa Magdalena de Mucoró del terme de Móra d’Ebre. En primer lloc perquè el Temple posseïa allí una important heretat que li fou donada el 1153 per Ramon Berenguer IV juntament amb el castell de Miravet, i no hi fa referència d’altre inici templer en aquest terme. En segon lloc, perquè, entre els llibres de l’inventari, n’hi ha un relacionat amb la patrona de l’ermita, santa Magdalena (“unum puaternum officil beate Marie Magdalene cum nota et cum officio misse et cum secreta”)
El 1252 –és a dir, cent anys després de la donació als templers- Alamanda d’Entença amb assentiment del seu fill Berenguer, va cedir el lloc de Santa Magdalena de Mucoró al mestre i frares de la Santíssima Trinitat. L’existència d’aquesta comunitat explica l’abundància d’objectes religiosos en l’inventari i que, entre els llibres, n’hi hagués un relatiu a la consagració dels hàbits dels novicis. D’altra banda, no hi ha dubte que –malgrat l’establiment de la comunitat trinitària- el lloc pertanyia als templers, com ho palesa el document de l’inventari.
D’antuvi, el castell de Mucoró que posseïren els templers dins la baronia d’Entença no devia ser més que una torre de guaita. L’indret és una talaia natural de primer ordre per vigilar el recorregut de l’Ebre sobre la cubeta de Móra, que es podria comunicar òpticament amb les possessions templers de la Terra Alta que tenia al costat. És provable que Santa Magdalena fos construïda a mitjan del segle XIII, just en el moment d’establir-s’hi els trinitaris—
Després de l’inventari de 1299, no tornem a tenir notícies del lloc fins l’any 1505. en aquest moment Santa magdalena de Mucoró estava habitada per un ermità anomenat fra Gabriel Pellicer, qui, l’any 1505, feu imprimir a València el poema “La vida de Santa Magdalena en cobles” que havia escrit, l’any 1496, el cavaller Jaume Gassull.
El 1598 els trinitaris van vendre Mucoró a un metge anomenat Guillem Montagut. Aquest pretenia quedar-se amb part dels delmes i altres prestacions de Santa Magdalena de Mucoró que pertanyien a l’església de Móra d’Ebre i als parcers de les terres. Conra d’això els afectats van recórrer a la Reial Audiència, la qual va fallar al seu favor, el dia 4 de març de 1605.
L’ermita va ser abandonada el segle XVIII, car el 1743, l’ardiaca de Corbera i Paborde de la seu de Tortosa, Félix Clua deixà en testament diners per construir una ermita nova al peu de la muntanya.
La torre de guaita que tenia al costat, va ser destruïda en el segle XX per instal·lar-hi l’emissora de repetició de Ràdio Móra d’Ebre. Darrerament l’Associació Ràdio Móra d’Ebre ha dut a terme les tasques de consolidació de les restes de l’ermita.
Agraïm a Santi Alfonso el recull històric d’aquest article, així com les fotos que s’hi mostren.